Vivència

«Vapors argentats omplien la vall
del crepuscle, com quan la lluna
es filtra pels núvols. Però no era de nit.
Els meus pensaments crepusculars
es confonien amb el vapor argentat de la vall fosca
i m’enfonsava calm en la mar transparent
i agitada, i perdia la vida.
Quines flors més meravelloses
de calzes foscos i ardents hi havia!
Una espessor de plantes a través de les quals
brollaven torrentades roents
de llum daurada com de topazis.
Tot era inundat d’un devessall intens
De música malenconiosa. I jo ho sabia.
No ho entenia i, tanmateix, ho sabia:
allò era la mort. La mort feta música,
glatint furient, dolça i amb esclats foscos,
germana de la melangia més profunda.
Però cosa estranya!
En la meva ànima una inexpressable
enyorança de la vida plorava en silenci,
plorava com plora algú que a bord d’un gran vaixell
d’enormes veles grogues passa al captard
per aigües blau fosc per davant
de la meva ciutat. Veu els carrerons,
sent remorejar les fonts, respira
la flaire dels lilàs, es veu a si mateix
infant, dret a la riba, amb ulls d’infant,
que són temorencs i a punt de plorar,
per la finestra oberta veu llum a la seva cambra...
però el gran vaixell se l’emporta lluny,
per les aigües blau fosc lliscant en silenci
amb les seves grans veles grogues de formes ignotes.»


(versió de Joan Fontcuberta)

Nit de tempesta i altres poemes

Vivencia

«Un aroma gris plata colmaba el valle
De crepúsculo invadido, como cuando la luna
Se filtra entre las nubes; y aun no era de noche.
Con el aroma gris plata del oscuro valle
Se nublaron mis pensamientos crepusculares,
Y, silencioso, me sumergí en el ondeante
Y límpido mar, y abandoné la vida.
¡Qué flores maravillosas había allí,
Con cálices incandescentes y oscuros! Espesura de plantas,
Que una luz amarillenta y rojiza, como de topacio,
En cálidas corrientes penetraba y resplandecía.
Todo estaba colmado con un profundo crecer
De música melancólica. Y lo supe,
Aunque no lo entendiera, sí lo supe:
Esto es la muerte. Transformada en música,
De un anhelo violento, dulce y de oscura incandescencia,
Emparentada con la más honda melancolía.
¡Pero qué extraño!
En mi alma lloraba una infinita nostalgia
En silencio, por la vida lloraba,
Como llora quien sobre un gran navío
De gigantescas velas amarillas, al caer la tarde,
Pasa de largo por la ciudad sobre las aguas azul oscuras,
Por al ciudad natal. Y ahí ve
Las calles, oye el murmullo de las fuentes, percibe
El aroma de las lilas, se ve a sí mismo,
Un niño, de pie junto a la orilla, con ojos de niño
Que tiene miedo y quiere llorar, y ve,
A través de la ventana abierta, luz en su cuarto...
Pero el navío le sigue llevando
Sobre aguas azul oscuras, deslizándose en silencio
Con gigantescas velas amarillas de extrañas formas.»

(versión de Olivier Giménez López)

Poesía lírica, seguida de “Carta de Lord Chandos”

Hugo von Hofmannsthal