Tulips

«The tulips are too excitable, it is winter here.
Look how white everythings is, how quiet, how snowed-in.
I am learning peacefulness, lying by myself quietly
As the light lies on these white walls, the bed, these hands.
I am nobody; I have nothing to do with explosions.
I have given my name and my day-clothes us to the nurses
And my history to the anesthetist and my body to surgeons.

They have propped my head between the pillow and the sheet-cuff
Like an eye between two white lids that will not sut.
Stupid pupil, it has to take everything in.
The nurses pass and pass, they are no trouble,
They pass the way gulls pass inland in their white caps,
Doing things with their hands, one just the same as another,
So it is impossible to tell how many there are.

My body is a pebble to them, they tend it as water
Tends to the pebbles it must run over, smoothing them gently.
They bring me numbness in their bright needles, they bring me sleep.
Now I have lost myself I am sick of baggage---
My patent leather overnight case like a black pillbox,
My husband and child smiling out of the family photo;
Their smiles catch into my skin, little smiling hooks.

I have let things slip, a thirty-year-old cargo boat
Stubbornly hanging on to my name and address.
They have swabbed me clear of my loving associations.
Scared and bare on the green plastic-pillowed trolley
I watched my teaset, my bureaus of linen, my books
Sink out of sight, and the water went over my head.
I am a nun now, I have never been so pure.

I didn’t want any flowers, I only wanted
To lie with my hands turned up and be utterly empty.
How free it is, you have no idea how free---
The peacefulness is so big it dazes you,
And it asks nothing, a name tag, a few trinkets.
It is what the dead close on, finally; I imagine them
Shutting their mouths on it, like a Communion tablet.

The tulips are too red in the first place, they hurt me.
Even though the gift paper I could hear them breathe
Lightly, through their white swaddlings, like an awful body.
Their redness talks so my wound, it corresponds.
They are subtle: they seem to float, thought they weight me down,
Upsetting me with their sudden tongues and their colour,
A dozen red lead sinkers round my neck.

Nobody watched me before, now I am watched.
The tulips turn to me, and the window behind me
Where once a day the light slowly widens and slowly thins,
And I see myself, flat, ridiculous, a cut-paper shadow
Between the eye of the sun and the eyes of the tulips,
And I have no face, I have wanted to efface myself.
The vivid tulips eat my oxygen.

Before the came the air was calm enough,
Coming and going, breath by breath, without any fuss.
Then the tulips fillet it up like a loud noise.
Now the air snags and eddies round them the way a river
Snags and eddies round a sunken rust-red engine.
They concentrate my attention, that was happy
Playing and resting without committing itself.

The walls, also, seem to be warming themselves.
The tulips should be behind bars like dangerous animals;
They are opening like the mouth of some great African cat,
And I am aware of my heart: it opens and closes
Its bowl of red blooms out of sheer love of me.
The water I taste is warm and salt, like the sea,
And comes from country far away as health.»

Tulipes


«Les tulipes són massa excitables, aquí és hivern.
Mireu que blanc és tot, que plàcid, que xop de neu.
Aprenc a estar tranquil·la, ajaguda tota sola en silenci,
mentre la llum reposa damunt les blanques parets, el llit, les mans.
No sóc ningú; no tinc res a veure amb explosions.
He donat el meu nom i la roba que duia a les infermeres,
La meva història a l’anestesista i els cos als cirurgians.

M’han alçat el cap entre el coixí i la gira del llençol
com un ull entre dues blanques parpelles que no volen tancar-se.
Estúpida pupil·la, que ho ha d’enregistrar tot.
Les infermeres passen a revolades, no són cap problema,
passen com gavines quan volen terra endins, sota les còfies blanques,
tot fent coses amb les mans, unes tan iguals a les altres
que és impossible de dir quantes n’hi ha.

El meu cos és un còdol per a elles, l’amoixen com l’aigua
amoixa els còdols que hi ha al seu curs, i els allisa suaument.
Em porten sopor amb les agulles lluents, em porten la son.
Ara m’he perdut, estic cansada d’equipatge:
la bossa de mà de xarol, com una capsa negra de píndoles,
el marit i el fill que em somriuen des de la foto;
se’m claven a la pell els seus somriures, petits hams riallers.

Ho he deixat anar tot, una barcassa de trenta anys tossudament
amarrada al meu nom i adreça.
M’han despullat de les associacions que estimo.
Espantada i nua damunt el plàstic verd de la llitera,
he vist el meu joc de te, les calaixeres de roba, els llibres
que es negaven del tot, i l’aigua em cobria el cap.
Ara sóc una monja, mai no he estat tan pura.

No volia cap flor, només volia
jeure amb els palmells enlaire i restar completament buida.
Que lliure s’hi està, no ho sabeu prou, que lliure!
La placidesa és tan gran que t’enlluerna,
i no t’exigeix res, una etiqueta amb el nom, quatre foteses.
És allò que retenen els morts, a la fi; me’ls imagino
tancant-s’ho a la boca, com l’hòstia de combregar.

Per començar, les tulipes són massa vermelles, em fan mal.
Fins a través del paper de seda sentia com respiraven
suaument, entre els blancs embolcalls, com un nadó terrible.
La vermellor parla a la meva ferida, com correspon.
Són subtils: sembla que flotin, i tanmateix m’aclaparen,
em trasbalsen les seves llengües esmolades i aquest color,
una dotzena de ploms vermells al voltant del coll.

Abans ningú em vigilava, ara em vigilen.
Les tulipes es giren cap a mi, cap la finestra rere meu
on, un cop al dia, la llum lentament s’eixampla i s’afina lentament,
i em veig jo mateixa, plana, ridícula, l’ombra d’un retall de paper
entre l’ull del sol i els ulls de les tulipes,
I no tinc ni cara, he desitjat esvanir-me.

Abans que vinguessin, l’aire era prou encalmat,
sortia i entrava, respir a respir, sense cap trasbals.
Llavors les tulipes el van omplir com un fort brogit.
Ara l’aire les bat i s’hi arremolina com un riu que
bat i s’arremolina al voltant d’una màquina ensorrada roja de rovell.
Elles concentren al meva atenció, que era feliç
mentre jugava i descansava sense comprometre’s.

Les parets també sembla que s’escalfin.
Les tulipes haurien d’estar entre reixes com animals perillosos;
Ara s’obren com la boca d’un gran gat africà
i jo reparo en el meu cor: obre i tanca
El seu bol roig que floreix de pur amor per mi.
L’aigua que tasto és calenta i salada, com la mar,
i ve d’un país tan llunyà com la salut.»

(versió de Montserrat Abelló)

Sóc vertical (Obra poètica 1960-1963)

Tulipanes

«Los tulipanes son demasiado emotivos; aquí es invierno.
Mira qué blanco está todo, qué tranquilo, qué nevado.
Estoy aprendiendo paz, yaciendo sola, tranquilamente,
como yace la luz en esas paredes blancas, esta cama, estas manos.
No soy nadie; nada tengo que ver con estallidos.
He entregado mi nombre y mi ropa de diario a las enfermeras
y mi historial al anestesista, y mi cuerpo a los cirujanos.

Me han apuntalado la cabeza entre la almohada y el embozo,
como un ojo entre dos párpados blancos que se niegan a cerrarse.
Estúpida pupila: tiene que dar entrada a todo.
Las enfermeras van y vienen, no suponen ninguna molestia,
van como van las gaviotas hacia tierra, con sus cofias blancas,
Haciendo algo con las manos, todas lo mismo,
de modo que resulta imposible averiguar cuántas son.

Mi cuerpo es un guijarro para ellas: lo cuidan como el agua
cuida de los guijarros por encima de los cuales tiene que fluir,
puliéndolos suavemente.
Me traen el sopor con sus agujas relucientes; me traen el sueño.
Ahora que me he perdido a mi misma, estoy harta de equipajes...
Mi maletín de charol, como un pastillero negro;
mi marido y mi hija, que me sonríen desde la foto familiar;
sus sonrisas se me enganchan a la piel, sonrientes anzuelitos.

He dejado las cosas correr; carguero con treinta años a cuestas,
que testarudamente se aferra a mi nombre y dirección.
Me han hecho un lavado de asociaciones afectivas.
Desvaporida y desnuda en la camilla verde con almohada de plástico,
veía mi juego de té, mis aparadores de ropa blanca, mis libros,
que se hundían hasta perderse de vista; y el agua me cubrió las cabeza.
Ahora soy monja; nunca fui tan pura.

No quería flores; sólo quería
yacer con las palmas vueltas hacia arriba y hallarme totalmente vacía.
¡Qué libre se siente una! No tienes idea de lo libre...
La paz es tan grande, que te deja aturdida,
sin pedir nada a cambio: la tarjeta de identificación, bagatelas.
A ella se agarran los muertos, al final; los imagino
Metiéndosela en la boca, como una hostia.

Los tulipanes son, ante todo, demasiado rojos: me hieren.
Ya a través del papel de regalo los oía respirar
ligeramente, a través de sus blancos pañales, como a un bebé malísimo.
Su rojo le habla a mi herida, que corresponde.
Son sutiles: se diría que flotan, pero en realidad me hunden,
contrariándome con sus súbitas lenguas y su color:
una docena de rojos lastres de plomo a mi cuello.

Nadie me observaba antes; ahora estoy en observación.
Se vuelven hacia mí los tulipanes, y también la ventana
donde una vez al día la luz, poco a poco, se va ensanchando y adelgazando,
y me veo, tendida, ridícula; sombra de recortable
entre el ojo del sol y los ojos de los tulipanes;
y carezco de rostro: he querido borrarme.
Los vívidos tulipanes se me comen el oxígeno.

Antes de que ellos llegaran el aire permanecía tranquilo,
yendo y viniendo, respiración por respiración, sin alboroto.
Los tulipanes le llenaron enseguida, como un grito agudo.
Ahora el aire se enreda y se arremolina en ellos, del modo en que un río
se enreda y se arremolina en una máquina sumergida, roja de herrumbre.
Me acaparan la atención, que estaba feliz
jugando y descansando, sin comprometerse.

También las paredes parecen estar calentándose.
Los tulipanes tendrían que estar entre rejas, como animales peligrosos;
están abriéndose, como la boca de una gran felino africano,
y yo estoy pendiente de mi corazón, que abre y que cierra
su escudilla de rojas florescencias --- porque me quiere mucho.
El agua que pruebo, igual que el mar, es de calor y sal,
y llega de un país tan lejano como la salud.»

(versión de Ramón Buenaventura)

Ariel

Sylvia Plath