«And month by month the roads smelt more strongly of petrol, and were more difficult to cross, and human beings heard each other speak with greater difficulty, breathed less of the air, and saw less of the sky. Nature withdrew: the leaves were falling by midsummer; the sun shone through dirt with an admired obscurity. […] Certainly London fascinates. One visualizes it as a tract of quivering gray, intelligent without purpose, and excitable without love; as a spirit that has altered before it can be chronicled; as a heart that certainly beats, but with no pulsation of humanity. It lies beyond everything: Nature, wit all her cruelty, comes nearer to us than do these crows of men. A friend explains himself, the earth is explicable –from her we came, and we must return to her. But who can explain Westminster Bridge Road or Liverpool Street in the morning – the city inhaling – or the same thoroughfares in the evening – the city exhaling her exhausted air? We reach in desperation beyond the fog, beyond the very stars; the voids of the universe are ransacked to justify the monster, and stamped with human face. London is religion’s opportunity – not the decorous religion of theologians, but anthropomorphic, crude. Yes, the continuous flow would be tolerable if a man of our own sort – not anyone pompous or tearful – were caring for us up in the sky. »
«Mes rera mes augmentava la pudor de gasolina a les carreteres i aquestes es feien més difícils de creuar; quan parlaven, els homes se sentien entre ells cada vegada amb més dificultat, respiraven més poc aire i veien menys tros de cel. La natura es retirava: les fulles dels arbres queien a ple estiu, el sol lluïa a través de la brutícia amb una obscuritat insòlita. [...] Londres fascina, certament. Hom se la representa com una extensió d’un gris tremolós, proveïda d’una intel·ligència sense objecte i capaç d’emocionar-se sense sentir amor; com un esperit que canvia abans que es pugui descriure; com un cor que batega, certament, però sense cap pulsació d’humanitat. Es troba més enllà de tota cosa: la natura, tot i la seva crueltat, és més propera a nosaltres que no pas aquestes munions de gent. Un amic es justifica per si mateix; la terra té una explicació: d’ella venim, i a ella hem de tornar. Però, ¿qui pot explicar el que és Westminster Bridge Road o Liverpool Sreet al matí, quan la ciutat inspira, o aquestes mateixes artèries de l’urbs al vespre, quan la ciutat treu enfora el seu aire viciat? Desesperats abastem el que hi ha més enllà de la boira, el que hi ha més enllà de les pròpies estrelles, i escorcollem els buits més amagats de l’univers per tal de justificar el monstre, i els donem un rostre humà. Londres representa l’oportunitat que neixi una nova religió; no pas la religió ortodoxa dels teòlegs, sinó una que fos antropomòrfica i rudimentària. Sí, aquest flux incessant seria suportable si fos un home com nosaltres, i no un ésser fastuós i ploramiques, qui s’ocupés de nosaltres des d’allà dalt del cel. »
«Y mes tras mes las carreteras olían más fuertemente a gasolina, y eran más difíciles de cruzar, y los seres humanos se oían el uno al otro hablar con más dificultad, respiraban menos aire, y veían menos del cielo. La naturaleza se retiraba: las hojas caían en verano; el sol brillaba a través de la suciedad con una oscuridad insólita. [...] Ciertamente, Londres fascina. Uno la visualiza como una extensión de gris tembloroso, inteligente sin propósito, capaz de emocionarse sin sentir amor; com un espíritu que se altera antes de que pueda ser descrito; como un corazón que late, ciertamente, pero sin ninguna pulsación de humanidad. Se encuentra más allá de todo: la naturaleza, incluso con su crueldad, es más próxima a nosotros que estos montones de gente. Un amigo se justifica por sí mismo; la tierra tiene una explicación: de ella venimos, y a ella hemos de volver. Pero, ¿quién puede explicar lo que es Westminster Bridge Road o Liverpool Street por la mañana cuando la ciudad inspira, o estas misma arterias de la urbe al anochecer, cuando la ciudad saca fuera su aire viciado? Desesperados alcanzamos lo que hay más allá de la niebla, lo que hay más allá de las propias estrellas, y registramos los vacíos más escondidos del universo intentando justificar el monstruo, y les damos un rostro humano. Londres representa la oportunidad que nazca una nueva religión; no la religión ortodoxa de los teólogos, sino una que fuera antropomórfica y rudimentaria. Sí, este flujo incesante sería soportable si fuese un hombre como nosotros, y no un ser fastuoso y lloriqueante, quien se ocupara de nosotros des de lo alto del cielo. »
(versió catalana de Toni Pascual)
«Mes rera mes augmentava la pudor de gasolina a les carreteres i aquestes es feien més difícils de creuar; quan parlaven, els homes se sentien entre ells cada vegada amb més dificultat, respiraven més poc aire i veien menys tros de cel. La natura es retirava: les fulles dels arbres queien a ple estiu, el sol lluïa a través de la brutícia amb una obscuritat insòlita. [...] Londres fascina, certament. Hom se la representa com una extensió d’un gris tremolós, proveïda d’una intel·ligència sense objecte i capaç d’emocionar-se sense sentir amor; com un esperit que canvia abans que es pugui descriure; com un cor que batega, certament, però sense cap pulsació d’humanitat. Es troba més enllà de tota cosa: la natura, tot i la seva crueltat, és més propera a nosaltres que no pas aquestes munions de gent. Un amic es justifica per si mateix; la terra té una explicació: d’ella venim, i a ella hem de tornar. Però, ¿qui pot explicar el que és Westminster Bridge Road o Liverpool Sreet al matí, quan la ciutat inspira, o aquestes mateixes artèries de l’urbs al vespre, quan la ciutat treu enfora el seu aire viciat? Desesperats abastem el que hi ha més enllà de la boira, el que hi ha més enllà de les pròpies estrelles, i escorcollem els buits més amagats de l’univers per tal de justificar el monstre, i els donem un rostre humà. Londres representa l’oportunitat que neixi una nova religió; no pas la religió ortodoxa dels teòlegs, sinó una que fos antropomòrfica i rudimentària. Sí, aquest flux incessant seria suportable si fos un home com nosaltres, i no un ésser fastuós i ploramiques, qui s’ocupés de nosaltres des d’allà dalt del cel. »
«Y mes tras mes las carreteras olían más fuertemente a gasolina, y eran más difíciles de cruzar, y los seres humanos se oían el uno al otro hablar con más dificultad, respiraban menos aire, y veían menos del cielo. La naturaleza se retiraba: las hojas caían en verano; el sol brillaba a través de la suciedad con una oscuridad insólita. [...] Ciertamente, Londres fascina. Uno la visualiza como una extensión de gris tembloroso, inteligente sin propósito, capaz de emocionarse sin sentir amor; com un espíritu que se altera antes de que pueda ser descrito; como un corazón que late, ciertamente, pero sin ninguna pulsación de humanidad. Se encuentra más allá de todo: la naturaleza, incluso con su crueldad, es más próxima a nosotros que estos montones de gente. Un amigo se justifica por sí mismo; la tierra tiene una explicación: de ella venimos, y a ella hemos de volver. Pero, ¿quién puede explicar lo que es Westminster Bridge Road o Liverpool Street por la mañana cuando la ciudad inspira, o estas misma arterias de la urbe al anochecer, cuando la ciudad saca fuera su aire viciado? Desesperados alcanzamos lo que hay más allá de la niebla, lo que hay más allá de las propias estrellas, y registramos los vacíos más escondidos del universo intentando justificar el monstruo, y les damos un rostro humano. Londres representa la oportunidad que nazca una nueva religión; no la religión ortodoxa de los teólogos, sino una que fuera antropomórfica y rudimentaria. Sí, este flujo incesante sería soportable si fuese un hombre como nosotros, y no un ser fastuoso y lloriqueante, quien se ocupara de nosotros des de lo alto del cielo. »
(versió catalana de Toni Pascual)
Howards End
E. M. Forster
