mans petites

lvii

«somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if you wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power or your intense fragility: whose texture
compels me with the colour of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(I do not know what it is about you than closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, even the rain, has such small hands»

lvii

«en l’algun lloc al qual mai no he viatjat,
alegrement més enllà
de qualsevol experiència, els teus ulls tenen el seu silenci:
en el teu gest més fràgil hi ha coses que m’impliquen
que no puc tocar perquè son massa a prop

el teu esguard més lleu fàcilment m’obriran
encara que m’hagi tancat com uns dits,
tu te m’obres sempre pètal per pètal com obre la Primavera
(tocant hàbil, misteriosa) la seva primera rosa

si el teu desig és de tancar-me, jo i
la meva vida ens tanquem bellament de sobte,
com quan el cor d’aquesta flor imagina
la neu que amb compte pertot arreu va caient;

no res que puguem percebre en aquest món iguala
el poder de la teva intensa fragilitat: la textura de la qual
m’obliga amb el color del seus països,
donant mort i per sempre amb cada alenada

(no sé què és de tu que es tanca
i s’obre; però quelcom en mi comprèn
que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)
ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites»

(versió d’alfred sargatal)

(a)poemes. antologia poètica

e.e.cummings