ODE TO THE WEST WIND
I
«O WILD West Wind, thou breath of Autumn's being
Thou from whose unseen presence the leaves dead
Are driven like ghosts from an enchanter fleeing,
Yellow, and black, and pale, and hectic red,
Pestilence-stricken multitudes! O thou,
Who chariotest to their dark wintry bed
The winged seeds, where they lie cold and low,
Each like a corpse within its grave, until
Thine azure sister of the Spring shall blow
Her clarion o'er the dreaming earth, and fill
(Driving sweet buds like flocks to feed in air)
With living hues and odours plain and hill;
Wild Spirit, which art moving everywhere;
Destroyer and preserver; hear, oh, hear!
II
Thou on whose stream, 'mid the steep sky's commotion,
Loose clouds like earth's decaying leaves are shed,
Shook from the tangled boughs of Heaven and Ocean,
Angels of rain and lightning! there are spread
On the blue surface of thine airy surge,
Like the bright hair uplifted from the head
Of some fierce Maenad, even from the dim verge
Of the horizon to the zenith's height,
The locks of the approaching storm. Thou dirge
Of the dying year, to which this closing night
Will be the dome of a vast sepulchre,
Vaulted with all thy congregated might
Of vapours, from whose solid atmosphere
Black rain, and fire, and hail, will burst: oh hear!
III
Thou who didst waken from his summer dreams
The blue Mediterranean, where he lay,
Lull'd by the coil of his crystalline streams,
Beside a pumice isle in Baiae's bay,
And saw in sleep old palaces and towers
Quivering within the wave's intenser day,
All overgrown with azure moss, and flowers
So sweet, the sense faints picturing them! Thou
For whose path the Atlantic's level powers
Cleave themselves into chasms, while far below
The sea-blooms and the oozy woods which wear
The sapless foliage of the ocean, know
Thy voice, and suddenly grow gray with fear,
And tremble and despoil themselves: oh, hear!
IV
If I were a dead leaf thou mightest bear;
If I were a swift cloud to fly with thee;
A wave to pant beneath thy power, and share
The impulse of thy strength, only less free
Than thou, O uncontrollable! if even
I were as in my boyhood, and could be
The comrade of thy wanderings over heaven,
As then, when to outstrip thy skiey speed
Scarce seem'd a vision; I would ne'er have striven
As thus with thee in prayer in my sore need.
O! lift me as a wave, a leaf, a cloud!
I fall upon the thorns of life! I bleed!
A heavy weight of hours has chain'd and bow'd
One too like thee: tameless, and swift, and proud.
V
Make me thy lyre, even as the forest is:
What if my leaves are falling like its own?
The tumult of thy mighty harmonies
Will take from both a deep autumnal tone,
Sweet though in sadness. Be thou, Spirit fierce,
My spirit! Be thou me, impetuous one!
Drive my dead thoughts over the universe,
Like wither'd leaves, to quicken a new birth;
And, by the incantation of this verse,
Scatter, as from an unextinguish'd hearth
Ashes and sparks, my words among mankind!
Be through my lips to unawaken'd earth
The trumpet of a prophecy! O, Wind,
If Winter comes, can Spring be far behind? »
ODA AL VENT DE L’OEST
I
«Oh vent salvatge de l’oest, tu que alenes tardor,
tu i la teva presència invisible, que foragiteu les fulles mortes
com els fetillers fan fugir veloços els fantasmes,
fulles grogues, negres, esblaimades i febrosament roges,
multituds ofensivament pestilents; oh tu,
que acompanyes solemnialment al seu negre llit hivernal
les llavors alades, perquè reposin fredes i fondes
com cadàvers dins ses tombes, fins que
la teva germana tocada d’azur, la primavera, farà sonar
el seu clarí sobre la terra endormiscada, i omplirà
(tot escampant estols de brots nous perquè es nodreixin d’aire)
de pinzellades vives i de perfums les planes i els turons;
tu esperit salvatge, que et mous pertot,
destructor i protector alhora, escola, sí, escolta!
II
Tu que escampes amb ta força, en la celest immensitat commocionada,
tant de núvols balders com fulles marcides escapades per terra,
i lliures enèrgic de les branques entrelligades de l’oceà i dels cels
àngels de pluja i llamps: ara s’han obert
damunt del teu cos blau d’aire puixant,
com la cabellera clara i erta
de la testa d’una cruel mènade, ben llis des del fil ombrívol
de l’horitzó fins al cim mateix del zenit,
les portes d’una tempesta molt propera. Tu plany
l’any que mor, a qui aquesta nit quasi vençuda
farà de cúpula, de formidable sepulcre,
una volta feta de tot ton poder aplegat a sota
dels vapors, d’una atmosfera sòlida
que fa esclatar pluges de cendra, llamps i pedra; oh, escolta!
III
Tu que despertares del seu somni d’estiu
el blau Mediterrani, d’allí on dormia,
bressolat pels rulls dels seus corrents cristal·lins,
vora la badia de l’illa volcànica de Baius,
on veié en somnis velles torres i palaus
que es reflectien tremolosos a les ones, més clares que el dia,
tots colgats de molsa atzurada i de flors
tan dolces que els sentits defallirien en imaginar-les! Tu,
que en el teu camí vences la puixança de l’Atlàntic
i el fas esquerdar en mil abismes, alhora que, molt dessota,
les flors marines i els boscos enllotats que omplen
l’oceà de fullam sense saba reconeixen
la teva veu i de sobte empal·lideixen de por,
i tremolen i de tot es despullen; oh, escolta!
IV
Si jo fos una fulla morta que tu t’haguessis d’endur,
si jo fos un núvol que amb tu lleuger hagués de volar,
si fos una ona i hagués de bleixar sota el teu poder i compartir
l’embranzida de la teva força, bé que menys lliure
que no pas tu, que ets tan incontrolable!
Si almenys tornés la infantesa i fos
el teu company i rondés amb tu pels cels,
i fos com aleshores, que superar la teva rapidesa
no semblava del tot una fantasia, no m’hauria escarrassat
a pregar-te així, tan dolorosament desvalgut,
oh, vent, que m’enlairis com una ona, com una fulla, com un núvol!
He caigut sobre les arestes de la vida! Sagno!
Un llast feixuc d’hores n’ha encadenat i fet inclinar
altres com tu: esquerps, rabents i arrogants.
V
Fes de mi la teva lira, com ho és l’arbreda;
tant és que les meves fulles caiguin com les seves!
L’avalot de les teves poderoses harmonies
de tots dos en traurà un pregon cant autummal,
dolç fins i tot en la tristesa. Sigues, esperit cruel,
el meu esperit! Sigues jo, així, impetuós!
Escampa els meus pensaments morts per tot l’univers
talment fulles marcides cridades a una nova vida!
I, per l’encanteri d’aquest poema,
escampa, com si fossin cendres i espurnes d’una llar encara encesa,
les meves paraules entre la humanitat!
Fes dels meus llavis, sobre la terra adormida,
trompeta d’una profecia! Oh, vent,
si ve l’hivern, ha de deixar tant enrera la primavera? »
(versió de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià)
Carpe Diem. Antologia del Club dels Poetes Morts
I
«O WILD West Wind, thou breath of Autumn's being
Thou from whose unseen presence the leaves dead
Are driven like ghosts from an enchanter fleeing,
Yellow, and black, and pale, and hectic red,
Pestilence-stricken multitudes! O thou,
Who chariotest to their dark wintry bed
The winged seeds, where they lie cold and low,
Each like a corpse within its grave, until
Thine azure sister of the Spring shall blow
Her clarion o'er the dreaming earth, and fill
(Driving sweet buds like flocks to feed in air)
With living hues and odours plain and hill;
Wild Spirit, which art moving everywhere;
Destroyer and preserver; hear, oh, hear!
II
Thou on whose stream, 'mid the steep sky's commotion,
Loose clouds like earth's decaying leaves are shed,
Shook from the tangled boughs of Heaven and Ocean,
Angels of rain and lightning! there are spread
On the blue surface of thine airy surge,
Like the bright hair uplifted from the head
Of some fierce Maenad, even from the dim verge
Of the horizon to the zenith's height,
The locks of the approaching storm. Thou dirge
Of the dying year, to which this closing night
Will be the dome of a vast sepulchre,
Vaulted with all thy congregated might
Of vapours, from whose solid atmosphere
Black rain, and fire, and hail, will burst: oh hear!
III
Thou who didst waken from his summer dreams
The blue Mediterranean, where he lay,
Lull'd by the coil of his crystalline streams,
Beside a pumice isle in Baiae's bay,
And saw in sleep old palaces and towers
Quivering within the wave's intenser day,
All overgrown with azure moss, and flowers
So sweet, the sense faints picturing them! Thou
For whose path the Atlantic's level powers
Cleave themselves into chasms, while far below
The sea-blooms and the oozy woods which wear
The sapless foliage of the ocean, know
Thy voice, and suddenly grow gray with fear,
And tremble and despoil themselves: oh, hear!
IV
If I were a dead leaf thou mightest bear;
If I were a swift cloud to fly with thee;
A wave to pant beneath thy power, and share
The impulse of thy strength, only less free
Than thou, O uncontrollable! if even
I were as in my boyhood, and could be
The comrade of thy wanderings over heaven,
As then, when to outstrip thy skiey speed
Scarce seem'd a vision; I would ne'er have striven
As thus with thee in prayer in my sore need.
O! lift me as a wave, a leaf, a cloud!
I fall upon the thorns of life! I bleed!
A heavy weight of hours has chain'd and bow'd
One too like thee: tameless, and swift, and proud.
V
Make me thy lyre, even as the forest is:
What if my leaves are falling like its own?
The tumult of thy mighty harmonies
Will take from both a deep autumnal tone,
Sweet though in sadness. Be thou, Spirit fierce,
My spirit! Be thou me, impetuous one!
Drive my dead thoughts over the universe,
Like wither'd leaves, to quicken a new birth;
And, by the incantation of this verse,
Scatter, as from an unextinguish'd hearth
Ashes and sparks, my words among mankind!
Be through my lips to unawaken'd earth
The trumpet of a prophecy! O, Wind,
If Winter comes, can Spring be far behind? »
ODA AL VENT DE L’OEST
I
«Oh vent salvatge de l’oest, tu que alenes tardor,
tu i la teva presència invisible, que foragiteu les fulles mortes
com els fetillers fan fugir veloços els fantasmes,
fulles grogues, negres, esblaimades i febrosament roges,
multituds ofensivament pestilents; oh tu,
que acompanyes solemnialment al seu negre llit hivernal
les llavors alades, perquè reposin fredes i fondes
com cadàvers dins ses tombes, fins que
la teva germana tocada d’azur, la primavera, farà sonar
el seu clarí sobre la terra endormiscada, i omplirà
(tot escampant estols de brots nous perquè es nodreixin d’aire)
de pinzellades vives i de perfums les planes i els turons;
tu esperit salvatge, que et mous pertot,
destructor i protector alhora, escola, sí, escolta!
II
Tu que escampes amb ta força, en la celest immensitat commocionada,
tant de núvols balders com fulles marcides escapades per terra,
i lliures enèrgic de les branques entrelligades de l’oceà i dels cels
àngels de pluja i llamps: ara s’han obert
damunt del teu cos blau d’aire puixant,
com la cabellera clara i erta
de la testa d’una cruel mènade, ben llis des del fil ombrívol
de l’horitzó fins al cim mateix del zenit,
les portes d’una tempesta molt propera. Tu plany
l’any que mor, a qui aquesta nit quasi vençuda
farà de cúpula, de formidable sepulcre,
una volta feta de tot ton poder aplegat a sota
dels vapors, d’una atmosfera sòlida
que fa esclatar pluges de cendra, llamps i pedra; oh, escolta!
III
Tu que despertares del seu somni d’estiu
el blau Mediterrani, d’allí on dormia,
bressolat pels rulls dels seus corrents cristal·lins,
vora la badia de l’illa volcànica de Baius,
on veié en somnis velles torres i palaus
que es reflectien tremolosos a les ones, més clares que el dia,
tots colgats de molsa atzurada i de flors
tan dolces que els sentits defallirien en imaginar-les! Tu,
que en el teu camí vences la puixança de l’Atlàntic
i el fas esquerdar en mil abismes, alhora que, molt dessota,
les flors marines i els boscos enllotats que omplen
l’oceà de fullam sense saba reconeixen
la teva veu i de sobte empal·lideixen de por,
i tremolen i de tot es despullen; oh, escolta!
IV
Si jo fos una fulla morta que tu t’haguessis d’endur,
si jo fos un núvol que amb tu lleuger hagués de volar,
si fos una ona i hagués de bleixar sota el teu poder i compartir
l’embranzida de la teva força, bé que menys lliure
que no pas tu, que ets tan incontrolable!
Si almenys tornés la infantesa i fos
el teu company i rondés amb tu pels cels,
i fos com aleshores, que superar la teva rapidesa
no semblava del tot una fantasia, no m’hauria escarrassat
a pregar-te així, tan dolorosament desvalgut,
oh, vent, que m’enlairis com una ona, com una fulla, com un núvol!
He caigut sobre les arestes de la vida! Sagno!
Un llast feixuc d’hores n’ha encadenat i fet inclinar
altres com tu: esquerps, rabents i arrogants.
V
Fes de mi la teva lira, com ho és l’arbreda;
tant és que les meves fulles caiguin com les seves!
L’avalot de les teves poderoses harmonies
de tots dos en traurà un pregon cant autummal,
dolç fins i tot en la tristesa. Sigues, esperit cruel,
el meu esperit! Sigues jo, així, impetuós!
Escampa els meus pensaments morts per tot l’univers
talment fulles marcides cridades a una nova vida!
I, per l’encanteri d’aquest poema,
escampa, com si fossin cendres i espurnes d’una llar encara encesa,
les meves paraules entre la humanitat!
Fes dels meus llavis, sobre la terra adormida,
trompeta d’una profecia! Oh, vent,
si ve l’hivern, ha de deixar tant enrera la primavera? »
(versió de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià)
Carpe Diem. Antologia del Club dels Poetes Morts
ODA AL VENT DE PONENT
I
«Oh brau vent de ponent, tu, alè de la tardor,
que amb presència invisible empenys les fulles mortes
com si fossin espectres que fugen d’un bruixot,
grogues, negroses, pàl·lides i d’un roig consumit,
pestilents munions! Oh tu que condueixes
les alades sements al seu llit bru i ventós,
on fredes i caigudes reposen, cadascuna
com un mort dins sa fossa, fins que la teva blava
germana Primavera faci sonar el clarí
damunt l’endormiscada terra, i ompli (menant
bells capolls com ramats a pasturar per l’aire)
amb intensos matisos i perfums plana i puig;
brau Esperit que arreu t’agites; destructor
i ensems conservador; escolta, oh, escolta!
II
Tu, corrent entre el cel commogut, on es vessen
núvols com seques fulles de la terra, arrencats
a les branques confoses d’oceà i firmament,
àngels de pluja i llamp!, escampats per la blava
superfície del teu aeri oneig, semblants
als cabells llambrejants aixecats de la testa
d’alguna fera Mènade, constants des de l’obscura
vora de l’horitzó fins a dalt del zenit
els rulls de la tempesta propera. Tu, complanta
de l’any morent, del qual aquesta nit que es clou
ha d’ésser com la cúpula damunt d’un vast sepulcre,
volta formada amb totes les teves forces juntes
de vapors, atmosfera densa que esclatarà
en negra pluja, foc i calabruix: oh, escolta!
III
Tu que vas despertar del seu somni estival
el blau Mediterrani, on jeia amanyagat
pels corrents cristal·lins, al costa d’un illa
de pedra tosca, dins la badia de Baia,
i vas veure, en repòs, antics palaus i torres
tremolant en la llum més intensa de l’ona,
tots coberts de blavenca molsa i de flors tan belles
que el sentit es desmaia en descriure-les. Tu,
camí pel qual les planes potències de l’Atlàntic
es trenquen en abismes, mentre que lluny, a baix
les flors marines i els boscs fangosos que aguanten
les fulles sense saba de l’oceà, coneixen
la teva veu, i tot d’un plegat esdevenen
grisos de por, i tremolen i es despullen: oh, escolta!
IV
Si jo fos fulla morta que poguessis endur-te,
si jo fos ràpid núvol per enlairar-me amb tu,
ona que panteixés davall del teu poder
i compartís l’impuls de ta força, menys lliure
tan sols que tu mateix, oh indomable!, si fos
almenys com en ma infància i pogués convertir-me
en el teu company del teu vagareig sobre els cels,
com llavors, per deixar endarrera el teu vol,
quasi una visió, no m’hauria esforçat
talment amb tu, pregant en ma cruel fretura.
Oh, aixeca’m com una ona, una fulla o un núvol!
Caic damunt els espins de la vida! Sanguejo!
Pensat càrrega d’hores ha fermat i ajupit
un que és com tu: indomable, i prompte, i orgullós.
V
Fes-me la teva lira, com ho és la forest:
què hi fa si com allí les meves fulles cauen?
El tumult de les teves enormes harmonies
Arrancarà d’ambdós un profund to autumnal,
dolç malgrat la tristesa. Sigues, fer Esperit,
el meu esperit! Sigues jo, ésser impetuós!
Empeny com fulles seques els meus morts pensaments
damunt de l’Univers, per tal de revifar
una nova naixença, i per l’encantament
d’aquest poema escampa, com d’un inextingible
fogar, cendra i espurnes, els meus mots entre els homes!
A través dels meus llavis sigues, cap a la terra
Adormida, trompeta de profecia! Oh vent,
si ve l’Hivern, pot ser molt lluny la primavera? »
(versió de M. Villangómez)
Poesia anglesa i nord-americana
I
«Oh brau vent de ponent, tu, alè de la tardor,
que amb presència invisible empenys les fulles mortes
com si fossin espectres que fugen d’un bruixot,
grogues, negroses, pàl·lides i d’un roig consumit,
pestilents munions! Oh tu que condueixes
les alades sements al seu llit bru i ventós,
on fredes i caigudes reposen, cadascuna
com un mort dins sa fossa, fins que la teva blava
germana Primavera faci sonar el clarí
damunt l’endormiscada terra, i ompli (menant
bells capolls com ramats a pasturar per l’aire)
amb intensos matisos i perfums plana i puig;
brau Esperit que arreu t’agites; destructor
i ensems conservador; escolta, oh, escolta!
II
Tu, corrent entre el cel commogut, on es vessen
núvols com seques fulles de la terra, arrencats
a les branques confoses d’oceà i firmament,
àngels de pluja i llamp!, escampats per la blava
superfície del teu aeri oneig, semblants
als cabells llambrejants aixecats de la testa
d’alguna fera Mènade, constants des de l’obscura
vora de l’horitzó fins a dalt del zenit
els rulls de la tempesta propera. Tu, complanta
de l’any morent, del qual aquesta nit que es clou
ha d’ésser com la cúpula damunt d’un vast sepulcre,
volta formada amb totes les teves forces juntes
de vapors, atmosfera densa que esclatarà
en negra pluja, foc i calabruix: oh, escolta!
III
Tu que vas despertar del seu somni estival
el blau Mediterrani, on jeia amanyagat
pels corrents cristal·lins, al costa d’un illa
de pedra tosca, dins la badia de Baia,
i vas veure, en repòs, antics palaus i torres
tremolant en la llum més intensa de l’ona,
tots coberts de blavenca molsa i de flors tan belles
que el sentit es desmaia en descriure-les. Tu,
camí pel qual les planes potències de l’Atlàntic
es trenquen en abismes, mentre que lluny, a baix
les flors marines i els boscs fangosos que aguanten
les fulles sense saba de l’oceà, coneixen
la teva veu, i tot d’un plegat esdevenen
grisos de por, i tremolen i es despullen: oh, escolta!
IV
Si jo fos fulla morta que poguessis endur-te,
si jo fos ràpid núvol per enlairar-me amb tu,
ona que panteixés davall del teu poder
i compartís l’impuls de ta força, menys lliure
tan sols que tu mateix, oh indomable!, si fos
almenys com en ma infància i pogués convertir-me
en el teu company del teu vagareig sobre els cels,
com llavors, per deixar endarrera el teu vol,
quasi una visió, no m’hauria esforçat
talment amb tu, pregant en ma cruel fretura.
Oh, aixeca’m com una ona, una fulla o un núvol!
Caic damunt els espins de la vida! Sanguejo!
Pensat càrrega d’hores ha fermat i ajupit
un que és com tu: indomable, i prompte, i orgullós.
V
Fes-me la teva lira, com ho és la forest:
què hi fa si com allí les meves fulles cauen?
El tumult de les teves enormes harmonies
Arrancarà d’ambdós un profund to autumnal,
dolç malgrat la tristesa. Sigues, fer Esperit,
el meu esperit! Sigues jo, ésser impetuós!
Empeny com fulles seques els meus morts pensaments
damunt de l’Univers, per tal de revifar
una nova naixença, i per l’encantament
d’aquest poema escampa, com d’un inextingible
fogar, cendra i espurnes, els meus mots entre els homes!
A través dels meus llavis sigues, cap a la terra
Adormida, trompeta de profecia! Oh vent,
si ve l’Hivern, pot ser molt lluny la primavera? »
(versió de M. Villangómez)
Poesia anglesa i nord-americana
ODA AL VIENTO DEL OESTE
«Oh, Viento del Oeste altivo y fiero,
por quien las muertas hojas –cual fantasmas
que huyeran con pavor de un hechicero-
negruzcas, y rojizas, amarillas,
vuelan en asquerosas multitudes.
Tú, que a su lecho llevas las semillas
Aladas, que reposan en espera
-lo mismo que en su tumba los cadáveres-
de que tu hermana la áurea primavera
toque el clarín, y engendren las entrañas
de la tierra rebaños de capullos
perfumados, en valles y montañas,
oh poderoso espíritu de lucha,
oh destructor y amparador: ¡Escucha!
Tú que desprendes de los blancos velos
-como las hojas secas de los árboles
enlazados del mar y de los cielos-
los rayos y la lluvia, que esparramas
en la azulada aérea superficie
-como erizada cabellera en llamas
de algún Maenad terrible- desde el lúgubre
borde del mismo zénit a las puertas
de la nueva borrasca, el canto fúnebre
del año en estertor –del cual la noche
que fine es la alta cúpula de un vasto
sepulcro levantado con derroche
de vapores, de cuya inmensa lucha
fuego y granizo estallarán - ¡escucha!:
Tú que del sueño estivo despertaste
al mar Mediterráneo, que dormía
mecido en las corrientes que formaste
de la isla de Baiae en la bahía,
do vio en sueños mil mágicos castillos
brillar llenos de musgo, al claro día,
con aspecto tan dulce y tan romántico
que la pintarlo temblaran los pinceles;
tú por quien los poderes del Atlántico
se abren en un arcano indescriptible,
mientras lejos, los bosques y las flores
se asustan al oír tu voz terrible,
y locos de terror, como un lamento
se despojan, ¡escucha, escucha, oh Viento!:
si, hoja muerta, tu aliento me arrastrara,
si, alba nube, llevárasme en tu vuelo,
si, ola sujeta a ti, participara
de tu valiente impulso, aun cuando fuera
menos ágil que tú; si por mi dicha
fuera como en la infancia, si pudiera
contigo recorrer el firmamento,
y, como entonces, al querer vencerte,
corriera cual visión, jamás violento
contigo fuera en la hora del vencido.
Como onda u hoja o nube, ¡oh Viento! Ensálzame,
que las zarzas del mundo me han herido.
Las horas han vencido lentamente
a alguien cual tú fugaz, libre y valiente.
Tu lira sea cual la selva umbría,
y, si caen mis hojas cual las suyas,
su poderosa y mágica armonía
de ambos recabará un canto otoñal
dulce aun en la tristeza. Que tu espíritu
sea el mío, ¡oh Espíritu Vital!
Mis pensamientos lleva al Universo
-¡también fecundan las marchitas hojas!-
y, por la dulce magia de este verso,
dispersa- cual de lumbre inextinguida
centellas y cenizas- mis palabras,
y sean a la tierra adormecida
profético clarín, que ¡oh Viento! Espera
tras el Invierno el áurea Primavera! »
(versión de Fernando Maristany)
Mil años de poesía europea
ODA AL VIENTO DEL OESTE
I
«Oh, viento salvaje del Oeste, aliento del Otoño
e invisible presencia que, como espectros
que huyen de hechiceros, arrastras hojas secas
amarillas y negras y pálidas y rojas:
herida multitud de pestilencias. Oh, tú,
que llevaste a su oscuro lecho invernal
las aladas semillas, donde humildes y frías
yacen como cadáveres en sus tumbas: vendrá
la Primavera –azul hermana tuya- y tocará
su clarín sobre la tierra en sueños y llenará
(trayendo dulce brotes que se nutren de aire)
llanuras y colinas con vivos aromas y colores:
Espíritu salvaje que viajas por el mundo,
muerte y vida a la vez, ¡escucha, escucha!
II
Tú, en cuyos ríos, cuando se agita el cielo,
caen sueltas nubes como en la tierra caen
hojas de las ramas del Cielo y el Océano.
Ángeles de resplandor y lluvia se esparcen
sobre la superficie azul de tus olas aéreas
como erizados y brillantes cabellos cabezas
de Ménades furiosas, desde los bordes incluso
del difuso horizonte hasta el alto cenit
mechones de cercanas tormentas. Tú, canto
funeral del año agonizante, de quien la noche
próxima cúpula será de un grandioso sepulcro,
hechas sus bóvedas con todos tus vapores
y todo tu poder, de cuya sólida atmósfera
estallarán diluvios, fuegos y granizadas: ¡Oh, escucha!
III
Tú, que despertaste de su sueño estival
al mar Mediterráneo que dormía arrullado
gracias al vaivén de sus límpidas corrientes
junto a una isla volcánica en la bahía de Baia
y viste en sueños temblar viejas torres
y palacios viejos entre grandes oleajes,
todo revestido de un azulado musgo y tan dulces
flores que pierdo el sentido si lo recuerdo.
Tú, por cuyo paso los igualados poderes del Atlántico
se abrieron en abismos, mientras más abajo, lejos,
los cenagosos bosques y las flores del mar,
con las hojas sin savia del océano, conocen
tu voz, y las vuelve grises de repente el temor,
y tiemblan y se despojan: ¡oh, escucha!
IV
Si fuera una hoja seca que tú arrastrarías
o una nube veloz para volar contigo
o una ola viva movida por tu fuerza,
compartiría tu ímpetu aunque siguiera siendo
menos libre que tú, ¡oh incontrolable!
Si volviera a ser niño y pudiera como entonces
ser tu compañero en tus andaduras celestes
cuando no era una visión ganarte en la carrera,
a ti, el más veloz, no lucharía ya como lo hice
contigo, con una oración, en pleno desamparo.
¡Oh, elévame como una ola, una hoja, una nube!
¡En los espinos de la vida he caído! ¡Sangro!
El peso de las horas encadena y doblega
a alguien tan indómito, y orgulloso y veloz como tú.
V
Quiero ser tu lira igual que lo es el bosque
¡aunque mis hojas caigan como caen las suyas!
La agitación de tus elevadas armonías
Obtendrá de los dos una profunda y otoñal música
de una dulce tristeza. ¡Sé tú, enardecido Espíritu,
mi propio espíritu! ¡Concédeme tu ímpetu!
¡Mis muertos pensamientos llévate al universo
como hojas marchitas que traerán nueva vida!
¡Y, por el encantamiento de mis versos,
esparce, como de inextinguidos fuegos
las chispas y cenizas, mi palabra en el mundo!
¡Anuncia por mis labios a la durmiente tierra
tu resonante Profecía! ¡Oh Viento mío,
¿vendrá tras el invierno la nueva primavera?»
(versión de Ángel Rupérez)
Lírica inglesa del siglo XIX
Percy Shelley
I
«Oh, viento salvaje del Oeste, aliento del Otoño
e invisible presencia que, como espectros
que huyen de hechiceros, arrastras hojas secas
amarillas y negras y pálidas y rojas:
herida multitud de pestilencias. Oh, tú,
que llevaste a su oscuro lecho invernal
las aladas semillas, donde humildes y frías
yacen como cadáveres en sus tumbas: vendrá
la Primavera –azul hermana tuya- y tocará
su clarín sobre la tierra en sueños y llenará
(trayendo dulce brotes que se nutren de aire)
llanuras y colinas con vivos aromas y colores:
Espíritu salvaje que viajas por el mundo,
muerte y vida a la vez, ¡escucha, escucha!
II
Tú, en cuyos ríos, cuando se agita el cielo,
caen sueltas nubes como en la tierra caen
hojas de las ramas del Cielo y el Océano.
Ángeles de resplandor y lluvia se esparcen
sobre la superficie azul de tus olas aéreas
como erizados y brillantes cabellos cabezas
de Ménades furiosas, desde los bordes incluso
del difuso horizonte hasta el alto cenit
mechones de cercanas tormentas. Tú, canto
funeral del año agonizante, de quien la noche
próxima cúpula será de un grandioso sepulcro,
hechas sus bóvedas con todos tus vapores
y todo tu poder, de cuya sólida atmósfera
estallarán diluvios, fuegos y granizadas: ¡Oh, escucha!
III
Tú, que despertaste de su sueño estival
al mar Mediterráneo que dormía arrullado
gracias al vaivén de sus límpidas corrientes
junto a una isla volcánica en la bahía de Baia
y viste en sueños temblar viejas torres
y palacios viejos entre grandes oleajes,
todo revestido de un azulado musgo y tan dulces
flores que pierdo el sentido si lo recuerdo.
Tú, por cuyo paso los igualados poderes del Atlántico
se abrieron en abismos, mientras más abajo, lejos,
los cenagosos bosques y las flores del mar,
con las hojas sin savia del océano, conocen
tu voz, y las vuelve grises de repente el temor,
y tiemblan y se despojan: ¡oh, escucha!
IV
Si fuera una hoja seca que tú arrastrarías
o una nube veloz para volar contigo
o una ola viva movida por tu fuerza,
compartiría tu ímpetu aunque siguiera siendo
menos libre que tú, ¡oh incontrolable!
Si volviera a ser niño y pudiera como entonces
ser tu compañero en tus andaduras celestes
cuando no era una visión ganarte en la carrera,
a ti, el más veloz, no lucharía ya como lo hice
contigo, con una oración, en pleno desamparo.
¡Oh, elévame como una ola, una hoja, una nube!
¡En los espinos de la vida he caído! ¡Sangro!
El peso de las horas encadena y doblega
a alguien tan indómito, y orgulloso y veloz como tú.
V
Quiero ser tu lira igual que lo es el bosque
¡aunque mis hojas caigan como caen las suyas!
La agitación de tus elevadas armonías
Obtendrá de los dos una profunda y otoñal música
de una dulce tristeza. ¡Sé tú, enardecido Espíritu,
mi propio espíritu! ¡Concédeme tu ímpetu!
¡Mis muertos pensamientos llévate al universo
como hojas marchitas que traerán nueva vida!
¡Y, por el encantamiento de mis versos,
esparce, como de inextinguidos fuegos
las chispas y cenizas, mi palabra en el mundo!
¡Anuncia por mis labios a la durmiente tierra
tu resonante Profecía! ¡Oh Viento mío,
¿vendrá tras el invierno la nueva primavera?»
(versión de Ángel Rupérez)
Lírica inglesa del siglo XIX
Percy Shelley
