Barbara

«Rappelle-toi Barbara
Il pleuvait sans cesse sur Brest ce jour-là
Et tu marchais souriante
Épanouie ravie ruisselante
Sous la pluie
Rappelle-toi Barbara
Il pleuvait sans cesse sur Brest
Et je t'ai croisée rue de Siam
Tu souriais
Et moi je souriais de même
Rappelle-toi Barbara
Toi que je ne connaissais pas
Toi qui ne me connaissais pas
Rappelle-toi
Rappelle-toi quand même ce jour-là
N'oublie pas
Un homme sous un porche s'abritait
Et il a crié ton nom
Barbara
Et tu as couru vers lui sous la pluie
Ruisselante ravie épanouie
Et tu t'es jetée dans ses bras
Rappelle-toi cela Barbara
Et ne m'en veux pas si je te tutoie
Je dis tu a tous ceux que j'aime
Même si je ne les ai vus qu'une seule fois
Je dis tu a tous ceux qui s'aiment
Même si je ne les connais pas
Rappelle-toi Barbara
N'oublie pas
Cette pluie sage et heureuse
Sur ton visage heureux
Sur cette ville heureuse
Cette pluie sur la mer
Sur l'arsenal
Sur le bateau d'Ouessant
Oh Barbara
Quelle connerie la guerre
Qu'es-tu devenue maintenant
Sous cette pluie de fer
De feu d'acier de sang
Et celui qui te serrait dans ses bras
Amoureusement
Est-il mort disparu ou bien encore vivant
Oh Barbara
Il pleut sans cesse sur Brest
Comme il pleuvait avant
Mais ce n'est plus pareil et tout est abîmé
C'est une pluie de deuil terrible et désolée
Ce n'est même plus l'orage
De fer d'acier de sang
Tout simplement des nuages
Qui crèvent comme des chiens
Des chiens qui disparaissent
Au fil de l'eau sur Brest
Et vont pourrir au loin
Au loin très loin de Brest
Dont il ne reste rien. »


Bàrbara

«Recorda-te’n Bàrbara
A Brest sense parar plovia aquell dia
i tu anaves enjogassada
contenta commoguda mullada
sota la pluja
Recorda-te’n Bàrbara
A Brest sense parar plovia
i ens vam topar al carrer de Siam
tu somreies
i jo somreia igualment
Recorda-te’n Bàrbara
tu que jo no coneixia
tu que encara no em coneixies
Recorda-te’n
recorda com a mínim aquell dia
No el pots oblidar
Un home s’abrigava sota el porxo
i pel teu nom et cridà
Bàrbara
i tu et vas acostar sota la pluja
contenta mullada i commoguda
i als seus braços et vas llançar
Recorda-te’n d’allò Bàrbara
i no em retreguis que ara et tutegi
jo tracto de tu aquells que estimo
encara que només els hagi vist un cop
jo tracto de tu els que s’estimen
encara que els conegui poc
Recorda-te’n Bàrbara
No pot oblidar
aquesta pluja bona i joiosa
sobre el teu rostre joiós
sobre aquesta ciutat joiosa
aquesta pluja sobre el mar
sobre l’arsenal
sobre el vaixell d’Ouessant
Oh Bàrbara
la guerra ja és un conyàs
on has anat a parar
sota aquesta pluja de ferro
de foc d’acer de sang
i on és aquell que t’abraçava
amorós i constant
és mort desaparegut o viu en algun costat
Oh Bàrbara
a Brest plou sense parar
igual que plovia abans
però no és el mateix perquè tot s’ha ensorrat
la pluja és un plor terrible i desolat
Tampoc no hi ha el mateix vent
de ferro acer i sang
tot són núvols simplement
com uns gossos esclatant
gossos que desapareixen
seguint l’aigua de Brest
i van podrir-se lluny
ben lluny molt lluny de Brest
del qual no queda res»

(versió de J. Parramon)
Poesia francesa contemporània. Antologia

Bàrbara

«Recorda-te’n Bàrbara
plovia sense parar aquell dia a Brest
i tu caminaves somrient
embadalida radiant regalimosa
sota la pluja
recorda-te’n Bàrbara
plovia sense parar a Brest
i te’m vaig creuar al carrer de Siam
tu somreies
i jo somreia igualment
recorda-te’n Bàrbara
tu a qui jo no coneixia
tu que no em coneixies
recorda-te’n
recorda almenys aquell dia
no ho oblidis
un home s’aixoplugava sota un porxo
i va cridar el teu nom
Bàrbara
i tu vas córrer cap a ell sota la pluja
regalimosa radiant embadalida
i te li vas llançar als braços
recorda-ho Bàrbara
i no te m’ofenguis si et tutejo
jo dic de tu a tots els que estimo
encara que només els hagi vist una única vegada
jo dic de tu a tots els que s’estimen
encara que no els conegui de res
recorda-te’n Bàrbara
no ho oblidis
aquella pluja dolça i benaurada
sobre el teu rostre benaurat
sobre aquella ciutat benaurada
aquella pluja sobre el mar
sobre l’arsenal
sobre el vaixell d’Ouessant
oh Bàrbara
quina ximpleria la guerra
què se n’ha fet de tu ara
sota aquesta pluja de ferro
de foc d’acer de sang
i aquell que t’estrenyia entre els braços
és mort desaparegut o bé és encara viu
oh Bàrbara
plou sense parar a Brest
com plovia abans
però ja res no és igual i tot s’ha fet malbé
és una pluja de dol terrible i desolada
no és ni tan sols la tempesta
de ferro d’acer de sang
només els núvols
que es moren com els gossos
els gossos que desapareixen
a la vora de l’aigua a Brest
i van a podrir-se lluny
lluny molt lluny de Brest
de la qual no en queda res.»

(versió de Miquel Desclot)
Preversions

BÀRBARA

«Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no et coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia!
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goig,
i et llançares dins els seus braços.

Recorda’t d’això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vila venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l’arsenal
i la barca d’Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!

Què s’ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d’acer, de sang?
I aquell que t’estrenyia entre els seus braços
tot ple d’amor,
és mort, ha desaparegut, o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s’ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d’acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l’aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res.»

(versió de Tomàs Martí)


Bárbara

«Acuérdate Bárbara
Llovía sin cesar en Brest aquel día
Y tú caminabas sonriente
Feliz encantada empapada
Bajo la lluvia
Acuérdate Bárbara
Llovía sin cesar en Brest
Y me crucé contigo en la rue de Siam
Sonreías
Y yo también sonreía
Acuérdate Bárbara
Tú a quien yo no conocía
Tú que no me conocías
Acuérdate
Acuérdate sin embargo de aquel día
No lo olvides
Un hombre que se cobijaba en un portal
Gritó tu nombre
Bárbara
Y tú corriste a su encuentro bajo la lluvia
Empapada feliz encantada
Y te echaste en sus brazos
Acuérdate Bárbara
Y no te ofendas si te tuteo
Yo tuteo a todos los que amo
Aunque sólo les haya visto una vez
Yo tuteo a todos los que se aman
Aunque no les conozca
Acuérdate Bárbara
No olvides
Esa lluvia mansa y feliz
Sobre tu rostro feliz
Sobre esa ciudad feliz
Esa lluvia sobre el mar
Sobre el arsenal
Sobre el barco de Ouessant
Oh Bárbara
Qué idiotez la guerra
Qué será de ti ahora
Bajo esta lluvia de hierro
De fuego de acero de sangre
Y aquel que te abrazaba
Amorosamente
Acaso haya muerto desaparecido o viva todavía
Oh Bárbara
Llueve sin cesar en Brest
Como llovía antes
Pero no es igual y todo está estropeado
Es una lluvia enlutada terrible y desconsolada
Ni siquiera es ya la tormenta
De acero de hierro de sangre
Sino sencillamente nubes
Que revientan como perros
Perros que desaparecen
En hilos de agua sobre Brest
Y van a pudrirse lejos
Lejos muy lejos de Brest
Y de Brest no queda nada. »

(versión de Federico Gorbea)
Palabras

Para Bárbara

«Acuérdate Bárbara
Llovía sin cesar en Brest aquél día
Y marchabas sonriente
Dichosa embelesada empapada
Bajo la lluvia
Acuérdate Bárbara
Llovía sin cesar en Brest
Y me crucé contigo en la calle de Siam
Sonreías
Y yo también sonreía
Acuérdate Bárbara
Tú a quién yo no conocía
Tú que no me conocías
Acuérdate
Acuérdate pese a todo aquél día
No lo olvides
Un hombre se cobijaba en un portal
Y gritó tu nombre
Bárbara
Y corriste hacia él bajo la lluvia
Empapada embelesada dichosa
Y te echaste en sus brazos
Acuérdate de eso Bárbara
Y no te ofendas si te tuteo
Yo tuteo a todos los que amo
Aunque los haya visto sólo una vez
Tuteo a todos los que se aman
Aunque no los conozca
Acuérdate Bárbara
No olvides
Esa lluvia buena y feliz
Sobre tu rostro feliz
Sobre esa ciudad feliz
Esa lluvia sobre el mar
Sobre el arsenal
Sobre el banco d'Ouessant
Oh Bárbara
Menuda estupidez la guerra
Qué has llegado a ser ahora
Bajo esta lluvia de hierro
De fuego de acero de sangre
Y el hombre aquel que te estrechaba entre sus brazos
Amorosamente
Quizás ha muerto o desaparecido o vive todavía
Oh Bárbara
Llueve sin cesar en Brest
Como solía llover en otro tiempo
Pero no es lo mismo y todo está estropeado
Es lluvia desconsolada de duelo espantoso
Ni siquiera es ya tormenta
De hierro de acero de sangre
Simplemente nubes
Que revientan como perros
Perros que desaparecen
En el remanso de Brest
Y van a pudrirse lejos
Lejos muy lejos de Brest
Donde ya no queda nada. »


(versión de C. Deplois)

Paroles

Jacques Prévert